ULTRA TRAIL DEL MONTSANT

Un altre any em trobava a la sortida de la Ultra Trail de Montsant (100,5 km i 4500m de desnivell), més que una cursa, per mi, un repte personal, una lluita contra tu mateix i els teus límits. Aquest any no em trobava tant fort com l'any passat i per aquest motiu m'ho vaig pendre amb més calma, així doncs vaig fer els primers 17km a un ritme suau. Un cop superats els primers 1000m de desnivell venen uns 35km en baixada, molt corredors, on vaig intentar deixar-me anar i agafar una bona cadència. Després d'unes quantes barretes màgiques Nutrisport vaig arribar a Cabaçés, km56 , un dels pocs llocs on pots rebre assistència externa; allà m'esperaven la Mònica, la Montse i l'Oscar que em miraven amb cara de preocupats. Adolorit i molt cansat em vaig menjar mig entrepà de truita de patates i un Redbull, els comento als companys que és normal que faci aquesta cara i que no passa
res, em rento la cara i segueixo endavant.

Sembla que m'ha anat bé el descans i afronto els seguents km amb eficiència fins que al km70 em salto un trencall i faig 5km de més; arribat aquest punt només pots pensar que el que no et mata et fa més fort, sense saber si aquest error m'havia matat o no segueixo relativament bé fins el km80 on hi ha el segon lloc d'assitència externa, Allà ja faig més bona cara, menjo una mica, em bec dos Redbulls i dos ibuprofrens, m'enfilo muntanya amunt en el tram més dur de tota la cursa, del km80 al 90 amb 1000m de desnivell, però em trobo molt bé i començo a adelantar a molta gent amb facilitat.
Un cop supero tot el desnivell i amb les forces i la moral altes començo el descens fins a meta, del km 80 vaig sortir el 85 de posició i vaig arribar a meta el 50, així doncs vaig tenir uns últims 20km molt bons, corrent sota les estrelles i amb la lluna d'especatodora vaig tenir un dels moments de running més bonics de la meva vida i es que trobar-te bé al km 80 d'una cursa no passa gaire sovint.
M'imagino que tota la experiència acumulada en aquests últims anys corrent m'han servit per saber què menjar, quan, què és el que em va bé, què beure, quin ritme portar i a no enfonsar-te psicológicament, i així poder gaudir d'una cursa com aquesta.

PUIGSACALM XTREM MOUNTAIN MARATON

Les dues últimes setmanes han sigut infernals de ritme. I la cirereta del pastís ja han estat els 3 dies de mal de panxa i febre precedents al dia de cursa. En definitiva que des de dimecres vaig decidir que deixaria córrer la cursa, malgrat estar ja preinscrit.

Dissabte 22
A les 20:00 de la nit decideixo canviar el plantejament. Sembla ser que em trobo millor i malgrat no sumi ni 40 km en les dues darreres setmanes d'entrenament, penso que com a molt patiré les primeres dues hores de cursa i després ja m'aniràn venint les bones sensacions.

Tinc moltes ganes de fer la marató per l'atractiu i molt tècnic  itinerari.

Decideixo fer un plantejament mooooolt tranquil, sortir des de l'última fila i anar remuntant a l'espera d'anar guanyant posicions. I si en algun moment no puc, plegar. Sempre hi sóc a temps, no??
Crec que és la sortida on he estat més tranquil.

Diumenge 23

Estem a 5ºC. Fa fred i surto abrigat. Arrencada ràpida però des de les últimes files. Sense estrés. Arribem a Joanetes i entrem a un sender. Començen les pujades. La gent encara aguanta el ritme. Noto, però que les meves cames van agafant to. Al arribar al Salt del Sallent, la gent ja es comença a despenjar. Una remuntada dura de 150m,  i que aqui quan es parla de pujar, vol dir grimpar i aixecar els peus ben amunt. Flanqueig i baixada suau fins el camí dels Matxos, espectacular flanqueig fins al coll del Forn i remuntada per la canal dels ganxos ( canal vertical amb cordes i ganxos). Carena i cim del Puigsacalm. Preciós!


És en tota aquesta pujada que vaig remuntant llocs mica en mica. La gent és va despenjant, no tant pel desnivell que s'acumula sinó per la duresa de la pujada.

Del Puigsacalm, cresta força dreta i baixada directe (he dit directe! i mai he baixat en cursa tant directe i amb cordes) fins a Coll de Bracons. Meitat de cursa.

D'aqui, venen durant uns 10 km uns tobogans pesats (pel moment de la cursa, perquè no pares mai de pujar i baixar, perquè t'obliga a correr,..) . Es va fent tota una carena i la cursa, evidentment, aprofita per enfilar-se a tots els turonets que hi ha de la manera més directa (en força moments es necessiten les ungles). Quilometre 30, Santuari de Cabrera i Cingle dels Aiats.  Em diuen que vaig Top 50 i això em fa recobrar les ganes de competició.
Em prenc el primer gel del dia i a aguantar la pressió perquè no m'adelantin els del radera. I és que mica en mica, la gent ha anat punxant i jo he pogut aguantar el ritme fort a les pujades. Més baixades amb cordes.

Sembla mentida, queden 8 km i encara em queden algunes pujades. Realment, fins al km 40 no començes a baixar de debó i llavors, ho fas a l'estil de la cursa, directament fins a st esteve d'en Bas. Acabada en la 47a posició!


En conclusió, apunteu-vos les dates de la próxima edició. Molt més que recomenable! De totes les maratons d'aquest any, crec que és la més espectacular que he fet en quan a paisatges, i segurament la més dura. Dura perquè puja i baixa molt fort (si no ho veus no et pots fer la idea), però també et permet correr molt en bastants trams per corriols maquíssims.

Campions a la Roganing del Vi!!!!!!!!!!

Permeteu-me que avui parli en primera persona. Normalment, en ser un equip, prefereixo fer-ho impresonalment, però ahir va ser un dia ben curiós, amb un final força maco. La Núria i jo mateix (Eric) vam decidir apuntar-nos-hi canviant inclús plans que teníem pel cap de setmana. Les ganes de fer una rogaining en condicions ens van poder, i semblava que el moment de forma ens havia d'acompanyar.
La primera impressió del dia és francament dolenta. La Núria no es troba bé, té diversos mals i una punxada que nosaltres dos, experts metges, anomenem "principi d'apendicitis" i ja ens aixequem una mica girats. És igual, agafem el cotxe i marxem. Arribant a Pontons, no hem millorat. Arribem 20 minuts més tard del que volíem (tot i que amb temps suficient), no portem res per a menjar abans de sortir, no duem imperdibles,... No passa res.
Recollim els dorsals, ens els enganxem a la samarreta, i ens preparem per al brifing. Ens hi trobem una mica solets: molta gent del món de la orientació i pocs coneguts. Això implica por, sobretot quan veus els nanos joves, equipats fins a les dents i, sí, competeixen en mixte. Comencem a descomptar posicions en la nostre ment (ens mirem i entenem que tots dos fem el mateix): descartem la dona que ve amb el fill i el deixa en mans de l'àvia (deu estar encara de baixa maternal), ens espantem amb l'aspecte d'alguna noia (ah, tranquils, van en equip femení i no estaran a la mateixa classificació) i acabem per posar-nos a parlar entre nosaltres per a rebaixar la tensió.
Res de nou en el briefing.
Baixem en grup fins a la sortida, control de SportIdents (per als no iniciats, pinça electrònica que memoritza els passos per les balises de control) i ens dónen el mapa. Ens el mirem del dret. Ens el mirem del revés. El posem sobre un cotxe; estem incòmodes. tothom ja marca el mapa. Nosaltres estem "empanats". Traiem el mapa de la funda, agafem el subratllador i ens tirem per terra. Ara ja està millor. Però sorgeix un altre dubte: el mapa és molt petit, hi ha només 30 balises i tenim 6 hores per davant, així que, ho podem fer tot? La visió del mapa diu que sí, l'experiència en altres rogainings i la nostra humiltat ens diu que no. Per si de cas, ho marquem tot, ja retallarem quan sigui necessari perquè se'ns acabin les forces.

 

S'acosta el moment, prenem posicions i donen la sortida. Com sempre, hem aconseguit un bon lloc, i sortim corrent carretera amunt mentre veiem encara multitud els 89 equips que són dins de l'aparcament, esperant l'espai per a començar a córrer. El córrer ens dura poc perquè la cosa s'inclina molt, i, ja amb altres experiències a l'esquena, ens lliguem per a caminar muntanya amunt al nostre ritme. Sempre, a l'inici d'una cursa, costa trobar el teu lloc, i esbufeguem quan portem menys de 5 minuts corrent (queden 5h 55...). Primeres dues balises i tornem enrere a fer la tercera: intentem fer una drecera i la gent que passeja tranquilament (sí, hi ha gent que ve a aquestes curses a caminar) ens avança. La moral pels terres. Recuperem una mica, marquem la tercera i ens barallem: que si t'he dit que passis per aquí, que si no t'he sentit. Tot molt bucòlic. I amb la gent que camina al voltant nostre, mirant com dos imbecils amb malles (ells van amb pantalons de muntanya) i lligats, i amb unes motxilles ridícules (ells duen la del nen quan va de convivències) s'escridassen. Sembla que ens diguin amb la mirada: a on aneu, idiotes, si ni tan sols ens heu tret mig metre?
Paciència. Seguim corrent i en deixem uns quants al darrere. Quarta balisa, amb dos equips femenins al davant. Sortim corrent enganxats a elles cap a la cinquena balisa. Enganxats literalment. El camí és ple de branques i anem acotats. Si portés la meva cara tan a prop de les cames d'una noia en mig de la ciutat probablement em denunciaria. I si la meva dona anés lligada al darrere meu, probablement em partiria aquesta cara amb qualsevol element contundent. Per sort som enmig d'una competició i la meva cara segueix sencera. Total, que els dos equips aquests s'emboliquen de camí, i jo darrere. Quan m'adono que me l'estan liant, ens separem d'elles, aconseguint que, mentre elles troben el camí a dures penes, jo em perdo pel mig de la muntanya. Literalment no sé a on som. 31 minuts després ens trobem, altre cop a la nostra quarta balisa (sí, aquella que havíem marcat abans de començar el seguiment dels dos equips femenins). Penós, tornem a agafar el camí, aquest cop sols i sense ningú que ens l'esguerri, i el seguim en condicions fins a la cinquena balisa (a on ens trobem amb més gent que fa la cursa passejant tranquilament). Moral pels terres. Abans d'arribar a la sisena ens creuem amb els dos equips femenins, que ja l'han marcada. Sort que les balises no s'han de fer en el mateix ordre i els perdrem de vista a partir d'ara. Això era insuportable. El fracàs creuant-se amb tu contínuament...
La qüestió surt per boca de la Núria: "jo gairebé creia que marxàvem cap a casa". Buf quin mal que fa. Més que res perquè té raó.
Però comencem a anar millor. La Núria corre contínuament, si fa baixada, si és pla i inclús si fa una mica de pujada. Les pujades fortes caminem. I el que correm, és al nostre ritme, però no ens perdem. Trobem un avituallament i ens amorrem a les garrafes d'aigua. Semblava que havia de ploure,  però fa una calor que espanta. Ens trobem altre cop un dels equips femenins. Dues dones "grans" que ni suen. Sembla que vagin passejant, però corren gairebé més que nosaltres. Bajón a les 2h57: la Núria només sent fins a la meitat 2h... i s'espanta perquè encara en falten quatre! Per sort, torna a pereguntar al cap de 6 minuts, i sentir 3h03 la calma enormement.
Passa una hora més, seguim corrent per tot arreu, i els equips amb els que ens creuem sempre semblen anar més endarrerits. No els acabem d'atrapar, però no fan la sensació de fer tantes balises com nantros. A saber... El fet és que, en arribar a les 4 hores de cursa tenim la baixada més important. La Núria demana repetidament que comencem el camí de tornada. No li faig ni cas, i es va enfadant progressivament. Estem tots molt cansats. Però ens convencem que hem d'apretar una mica més les dents. Seguim amb el pla inicial, modificat lleugerament perquè veiem que no ens dóna temps a fer-ho tot.
Arribem a la balisa 62, i la Núria remugant darrere meu ("aquí l'hem cagat", "fa massa pujada", "no arribarem a temps"), vaja, un prodigi de l'optimisme. Després ens en queden quatre més per a marcar. Apretem, les dents, les cames i les nostres lumbars dolorides, i tirem muntanya amunt. Esn creuem amb molts equips que ja tornen. Nosaltres encara en volem marcar tres més. La Núria no s'ho creu, però veient que anem justos es posa a córrer. Diu que vol tornar, però no para de córrer. Marquem la penúltima. Ens creuem amb un equip mixte. tres nois i una noia que cada cop que els hem vist s'han posat a riure. La teoria és que ens troben ridículs (no van desencaminats...). Marquem la última i volem muntanya avall.
Arribem. Molta gent i tothom està més sencer que nosaltres. No és difícil, bàsicament perquè estem destrossats i no som capaços gairebé ni d'estar dempeus. Descarreguem els SportIdents, ens canviem i anem a menjar. No podem menjar gaire, jo per l'esforç i la Núria per les al·lèrgies, però esperem la nostra horeta al "teatre" de Pontons perquè donin els premis. tothom espera perquè n'hi donin un. La Núria escaneja la concurrència i para l'orella: allà n'hi ha uns que només s'han deixat una balisa (això implicaria que, sigui la balisa que sigui, ens haurien guanyat, perquè ens hem deixat 14 punts). És una pena.
Arriba el moment dels premis mixtes: diuen els tercers: una parella de nens orientadors que sembla que ens hagin de repassar en qualsevol cursa; anem malament. Els segons són una parella una mica més normal, però les cames de la noia són el doble de llargues que les de la Núria; si ens guanya, no seria just.

I al final ens diuen que som guanyadors. no ens ho creiem, però pugem al podi, i sí, ens donen un premi i una bossa. Salutacions a l'alcalde i ens posem al mig dels altres dos equips. Foto de podi. Mireu a... A on mirem? ningú té ni la més mínima intenció de fer-nos una foto.. Merda. Un cop que guanyem i ni tan sols hi ha ningú que vulgui fer una foto. Ni els altres equips del podi tampoc no tenen claca? No. La Núria es treu el mòbil de la butxaca. Un moment! tothom parat mirant-nos. El Ricard (organitzador) remuga: aquests dos sempre volen fotos. Per un cop que guanyem...

Podeu trobar tota la informació a  rogainingdelvi.wordpress.com  o a rogaining.cat al facebook.

Esperpèntic final de la Copa Catalana 2011 - Raid del Segre

El cap de setmana començava bé. A diferència de l'últim raid, a on havíem acabat només 5 equips de 6 inscrits, al Raid del Segre érem 9 equips d'èlit, més uns quants més d'aventura i els populars que s'afegien el diumenge. Tampoc per a tirar coets, però suficient per a animar-nos una mica. A més a més, l'al·licient eren els premis en metàl·lic per al podi de la categoria "reina". Tot per a tenir un cap de setmana prou competit.

Però, sincerament, el final era el menys esperat de tots: desqualificacions, sancions, modificacions de classificacions i, el pitjor, escridassades entre participants amb retrets que, probablement, no faran cap favor al futur del nostre esport. Ni valorar volem si algun o altre ténen raó amb reclamacions, alegacions o retrets. Simplement el que ens deia un dels participants, assidu de les curses d'un altre esport: un final penós. Ell s'ho prenia a broma, tot i que a nosaltres no ens fa tanta gràcia.

Deixant això a banda, i esportivament parlant, pel que fa a nosaltres el cap de setmana va tenir dos dies ben diferenciats. Dissabte, la cara, mentre que diumenge va ser la creu. Ni idea tenim de la nostra classificació en cap dels dos dies. Només parlem de sensacions davant la complicació del cas.

Corriem la Núria, el Jordi i l'Eric, i ens vam organitzar la jornada del dissabte per tal que la nostra fèmina participés en les etapes en què s'hi sentís més còmoda i, els altres dos, féssim la resta. Tenint en compte que havia de fer 5 de 8 etapes, no hi havia molt per a escollir... El dia va començar amb una orientació urbana a Camarasa, seguida d'un tram per muntanya corrent fins a la presa del pantà. El Jordi i la Núria van perdre només 15 minuts respecte el capdavant de la cursa, que anava absolutament llançat amb participants de molt alt nivell. A partir d'allà, una etapa en ràfting, que més aviat semblava una visita a l'aquapark, com a mínim en l'embarcació en què es van situar els nostres participants. De tot menys tensió competitiva. Suposo que devia anar prou bé per a relaxar una mica els nervis...

Era un tram relativament curt fins a començar una etapa corrent de 13 km per a pujar als cingles de Mont-roig corrent (i repassar-los sencerets, de dalt a baix, cada centímetre quadrat) força dura, però que va servir per a que ens acostéssim a la major part dels equips capdavanters. El Jordi posant tota la seva ultraresistència en joc i l'Eric patint per a no quedar-se enrere i fer el ridícul més absolut (no havia corregut res mentre que el Jordi ho havia fet tot...). Després d'un ràppel volat s'agafava el caiac, una de les nostres grans especialitats (remem tan bé com fem ganxet, més o menys), però que no ens va fer perdre tant com esperàvem. Després d'una interminable hora i mitja, arribaven l'Eric i la Núria a agafar els patins, altre cop ells dos, per a pujar cap a Cubells des de Camarasa, agafant després la bicicleta i fent el salt cap a Alòs de Balaguer. Més que una etapa, una putada en bici (cita textual dels nostres competidors mentre empentaven la bici corriol amunt sense la més mínima opció de fer-ho ciclant), que acabava amb un descens igual de complicat. Arribant a Alòs, ningú no es creia que la Núria hagués fet el descens al 95%. Som lents, però si s'ha de fer una cosa, es fa i prou! Allà ens esperava una orientació amb escalada per als nois (a on l'Eric es va partir la cara amb la paret - literalment), i una tornada de 20km en BTT cap a la presa de Camarasa, tram en què vam tornar a volar, però potser no tant com els equips de davant. El descens fins a la presa, per un corriolet espectacular, del millor i més impressionant que hem vist en un raid. Després, 3km corrent fins al poble, amb la Núria destil·lant amor propi per tot arreu, seguint (apretant les dents, sense ajuda de res) a un Jordi inconmensurable corrent, ens va fer arribar a l'últim espectacle, el tir amb arc: vam tirar sis fletxes. Si no m'equivoco, només vam puntuar amb una d'elles. Guillermo Tell Team ens direm l'any vinent...

Diumenge tot va ser una altra cosa. Ens vam desplaçar a Lleida, ja amb l'amenaça que tot el dia seria en BTT amb un circuit encintat (la nostra gran debilitat històrica). Crònica d'un desastre anunciat, però que va ser pitjor del que esperàvem. L'inici, tres voltes al pont de Pardinyes patinant. Prou decent, perquè la Núria i l'Eric van entrar en el grup del capdavant (deixant a banda l'exhibició de Lafuma, que van volar sobre els patins), i vam sortir en bicicleta en direcció Est. L'aventura ens va durar uns 16 metres. Allà el seient de la Núria va dir prou, i la tanca va cedir. Ens esperaven 30km de bicicleta plana i rodadora amb un dels components amb el seient solt i a baix de tot. La nostra Núria "Chopper" Rovirosa ho va encarar amb tant de valor com va poder, i la cordeta enganxada a la bicicleta de l'Eric ja des del primer metre, per a intentar no arribar en dilluns a l'arribada. No va ser la nostra etapa. Balises no trobades, altres trobades per pura casualitat, desviaments equivocats, pèrdua de la tarja de balisar... Quan vam arribar a Lleida altre cop la nostra cara era un poema. Més tenint en compte que la orientació a mitja bicicleta l'hagués fet (pel nivell de dificultat) inclús el més inútil dels orientadors. Arribant teníem l'escalada. Més bones notícies i només es podien pujar vies de 4t - tenint en compte que duiem el nostre millor escalador, altre cop perfecte per a nosaltres. Després més caiac (cito comentari del dia anterior) i una orientació específica a fer els 3 components per separat. La Núria, tot i les reticències inicials, va anar fent les seves balises, animant-se poc a poc i inclús atrevint-se amb algun gest de "silenci" per a no delatar la posició de la últimabalisa que picava. Primer dia d'orientació per a la nostra noia i se'n va sortir més que correctament. A partir d'allà un tir amb arc (més decent que el dia anterior), i la trista arribada de qui sap que ha esguerrat el que havia fet bé dissabte. Un altre cop serà...

Un altre podi, ara a la ROGAINING en BTT de l'Espluga Calba!!!

Ara fa unes hores hem participat en la rogaining 6pedals. Es tactava d'una rogaining en bicicleta de muntanya, durant 6 horetes, pels volts de l'Espluga Calba. Tot plegat, per nosaltres, la primera experiència d'aquest tipus sobre rodes...

Havíem de ser dos equips mixtes, tot i que la baixa de la Bea a última hora ens ha deixat el Jordi i el Jaume per una banda, i la Núria, el Joan i l'Eric per una altra. així teníem opcions d'arrassar en dues categories... jeje

La cursa ha estat més curta del que ens esperàvem. Potser les 6 hores han durat unes 6 hores, però el fet d'anar en bici fa que no es faci tan dur com quan es fa una rogaining a peu. Tot i això, i que els corriols de l'Espluga Calba semblaven haver-se fet amples per a passar-hi rodant (que ho expliquin a qualsevol de nosaltres d'altres edicions del Wild Boar, i les setmanes que ens hem passat extaient punxes i punxetes de tot arreu), també hem tingut els nostres moments de patiment.

La sortida, des de la plaça oficial de sortides de l'Espluga Calba (des que hi vam passar pel Raid de les Borges Blanques ara fa uns 3 anys, no hem parat d'anar a rogainings allà!), era a peu, i baixàvvem corrent fins a les bicicletes, aparcades davant del pavelló. Molt rollo Le Mans, tot i que ens ho hem pres amb filosofia i tampoc hi ha hagut una estampida de corredors. Hem estat molt endreçadets i organitzats. Un cop amb la bicicleta eentre les cames, ha canviat una miqueta. Ja tothom anava "a saco" per a trobar el seu lloc a la cursa, adascú amb la seva estratègia, el seu ritme,... Tant l'equip del Jordi i el Jaume com el nostre hem optat per un recorregut circular, en el sentit de les agulles del rellotge, però mentre ells anaven "a lo grande", buscant les balises de més puntuació, nosaltres hem estat més conservadors, hem fet menys quilòmetres i més balises de menys punts.

Per la nostra part, hem tingut diversos companys de viatge. Per una banda, els guanyadors del rogaining, de Calamocha, a qui veiem anar i venir (fent, a cada viatge, moltes més balises que no pas nosaltres), i també una parella mixta que ens han tocat els nassos durant bona part de la cursa: ara ens avancaven, ara es perdien, ara ens seguien, ara s'intercalaven entre nosaltres,... La Núria els ha deixat verds en més d'una ocasió. En Joan i jo hem estat uns senyors i li hem donat la raó cada cop que ho ha fet...

Cap a 3/4 parts de la cursa, el Joan ha rebentat. No estava cansat, però les rampes s'han apoderat d'ell. o hem intentat salvar amb un gel, però no ha reaccionat fins que en duia ja dos i mig. Total, un espectacle en mig de la muntanya, i les cames tocades fins al final de cursa. Hem hagut de variar substancialment els nostres plants per a aquest últim tram, i hem deixat més d'una de les balises que volíem fer, però hem aconseguit calcular prou bé com per apurar fins a les 5h56min. Al final, tercers classificats mixtes, i una bona sensació per a ser la primera cursa d'orientació en BTT que feiem a la nostra vida.

Ara a seguir fent-ho bé a les poques curses que ens queden enguany!!

(al final sembla que vam quedar quarts, però no n'acabem d'estar segurs...)

CAVALLS DEL VENT 2011: La cursa

La preparació

M’ha donat temps just per preparar un cicle d’un mes d’entrenament específic            . Setmana de descans i.. cursa!

El plantejament era intentar fer sortir una mica l’entrenament d’abans de l’estiu. Sabia que era difícil treure xispa, per arrancar fort, però buscava anar trobant les bones sensacions mica en mica.

L’Estratègia

Altre cop, ens acompanyem junt amb el meu amic Jordi Palouzié. L’estratègia serà anar plegats. Ens anem estirant mútuament i no ens falla el coco mai perquè sempre anem distrets.

La previsió era molt bona i malgrat una fresca matinal, decidim per anar  molt lleugers per poder córrer bé  (ronyonera i material mínim ). A Prat d’aguiló, meitat de recorregut, deixo roba de recanvi i bambes, com sempre, i una motxila per fer el tram de nit (per si de cas).

L’arrencada

Molt ambient a la sortida i prop de 750 corredors. L’hora de sortida ens ha permès aixecar-nos amb calma.

Arrancada ferotge pels carrers de Bagà (perquè la gent corre tant??) i de seguida corriol fins al refugi del Rebost. He aguantat el ritme fort,  però quanta estona ho aguantaré? El Carles, un amic,  ve a gaudir d’algun tram. No deixem que ens aguanti res, però així sap que li espera quan s’apunta en la próxima edició.Amb una hora més som dalt la Tossa d’Alp (+2000m). Notem l’alçada. A diferència d’altres cops, avui no xerrem tant amb el Jordi. Anem ràpid i ens fa estar concentrats.

Primera baixada tècnica (fa 15 dies em vaig obrir el genoll aquí). Màxima concentració!

Som-hi!

Penyes altes de Moixeró sense aixecar gaire el cap i baixada llarga i absurda fins al refugi del Serrat de les Esposes ( si ens deixessin, nosaltres retallariem aquest tram absurd i il.lógic a favor de fer el Pedraforca al final). En algun tram ens acompanyen uns cavalls corrent al costat....

Fa calor, massa. I ho notem.

Ens hem establert la rutina de beure un bidó (en el meu cas plens de carbohidrats) de 750cl a cada tram .Arribar amb el bidó buit, per així omplir-lo, beure, tornar a omplir-lo i marxar. Jo m’he marcat  menjar mitja barreta cada  30’. Als avituallaments em dedico a menjar pernil i formatge enrotllat i meló.

A gaudir!

Emprenem el curt tram fins al refugi dels Cortals. Sortim ràpid i enfilem altre cop fins la carena. Pujada forta. Aquí em començo a trobar millor. Serà el menjar, la rutina, però em noto les cames descansades i el cor a lloc. Tram espectacular, llums màgiques, Serra del Cadí i el Pedraforca majestuós.... uns alicantins ens recorden que tenim uns Pirineus envejables.

Arribada a Prats d’Aguiló sota l’encisadora mirada del collet de Tancalaporta i del meu nebodet Arnau (el nen més maco que conec), que tot just amb 1 meset ha pujat a gaudir del paratge i l’ambient. Un minut més, l’Ester ens ve a buscar.

Canvi de roba. Decideixo continuar lleuger i arriscar-me a passar fred a la nit. Agafo uns guants i uns “manguitos” i canvio la gorra de sol per un buff. Gent coneguda i sensacions molt bones un altre cop. El Carles ens deixa aquí. Ha gaudit de valent!

Passem la meitat de cursa i remuntem el Pas de Gosolans, el tornem a baixar (tinc una mica de flato) i encarem la ràpida pista cap a l’Estasen. Passem pel refugi ràpid. En 30’ de baixada estarem Gresolet i ja s’ens està fent de nit. Arribem amb el temps just per encendre frontals i encarar la penúltima pujada del dia. Objectiu, passar-ho lo millor possible per poder arribar al final molt bé. Baixada llarga fins a Sant Martí.

S’ens fa de nit..... ja descontem colls fins al final enlloc de sumar-ne.

Ermita de st Martí. Sensació de córrer i d’anar amb els pals a la mà. Encarem els Empedrats sabent que si res no va malament això ja està encarat, però que res no està lligat fins que ets a l’arribada (una caiguda de nit, per exemple).

Màxim ambient al refugi Sant Jordi. Una metgessa amb uns ulls clars ben bonics li ofereix una exploració al Jordi però ell s’hi nega.... veig clar que ja estem en una altra “onda”, no es pot dir que no a un oferiment així...

Comencem la baixada rovellats. Són 10 km. Mica en mica, els músculs es posen a lloc i podem apretar més i més. Ens trobem al Xavi, un Piri, i agafem la carretera fins Bagà, intentant estirar cames.

Bonica arribada amb un temps de 14h09. Contents (no ho pensàvem pas). Objectiu complert.

I els demés? Com van?

Mica en mica ens anem informant dels altres coneguts que estàven en cursa: aquells de volien baixar de les 12 hores i ho han fet, els que feien el seu primer trail i no s’han trobat bé (espero que com a mínim s’hagin quedat amb ganes de fer-ne un altre) i els que han vist que el temps que s’els hi tirava a sobre no era el que esperaven.

Per fi! Primera cursa que entro per davant del Killian.

La cursa ha sigut molt interessant, i en els diferents controls ens anàvem informant.

En dones, noms coneguts de primera fila: Emma Roca, Nerea, Nuria Picas, Teresa Forn…. La competició més renyida, des del meu punt de vista va ser en aquesta categoría: Emma Roca va liderar el grup amb diferència fins a Prat d’Aguiló (fins 1 hora de diferencia amb la Nuria Picas). La Nuria fa una cursa ascendent amb un final de pel.lícula que la catapulta al primer lloc amb un temps final molt bo. Nerea fa una cursa constant que la manté al segon lloc del podi.

 

 

En homes, els primers en passar per la Tossa d’Alp han sigut el Killian, Heras, Iker, amb menys de dues hores des de Bagà. Killian diu que no es troba bé i plega al refugi del Serrat de les Esposes. Miguel Heras va treient temps, mica en mica a Tófol Castenyer, que s’inicia en aquesta modalitat dels Trails. Heras va batent rècords amb temps estratosfèrics (per exemple: 1 hora aprox des de Prat d’Aguiló a l’Estasen). Finalment 1r amb 30’ de diferència amb el Tófol.