Visca els jocs de paraules, sí, però és que no
hi ha millor manera de descriure la cursa de Lekunberri a la que vàrem assistir
dissabte. En primer lloc, pels aiguats que ens va caure damunt, que van fer que
una jaqueta de gore-tex semblés més un mitjó a punt d’escórrer que un
impermeable, i en segon lloc per un final dolorós i massa dur amb l’esforç que
havíem fet. M’explico:
I dissabte ens vàrem despertar entre muntanyes
més que verdes, una boira espessa que s’enganxava a la part baixa de la Serra d’Aralar,
i un aiguat de ca l’ample. Res, perquè un cop vàrem arribar al punt de
pre-sortida havia aclarit una mica i deixat de ploure. Es veia un bosc xop, i
les previsions meteorològiques indicaven un 100% de probabilitats de
precipitació. Davant de tanta incertesa, el nostre instint ens deia que ens
mullaríem una mica... Amb tot això, un
mapa d’escalfament ens va dur cap al punt de sortida. Pràctica poc estesa a les
rogaines de Catalunya (desconec fora d’aquí) que va concedir un temps preciós a
la meteorologia perquè ens calés d’aigua fins als ossos. Això sí, quan mitja
horeta després arribàvem a la sortida, va sortir el sol a riure una mica del
patètic aspecte de gats molls que teníem tots els participants. Com a mínim ens
va servir per a confirmar el que ens varen dir en el briefing, i és que tot i
ser una rogaine, els camins eren, per dir-ho suaument, escassos, i la
orientació específica i a rumb, una eina bàsica per a trobar les balises que
ens havien posat. Òbviament no era el millor escenari per a nosaltres, que
vulguis que no, venim del món dels raids d’aventura, a on la orientació
específica és més aviat escassa. 
L’inici va ser lent, però tot i això, anàvem
força directes i trobàvem bé les balises. El nostre problema era que no podíem
córrer; sempre que podem córrer durant les 6 hores, el resultat és bo, i en el
terreny navarrès, córrer era difícil, doncs no podies seguir un camí clar
durant una estona prou llarga, i el terra era complicat i et podies fer mal amb
facilitat. De manera que els dubtes que ens sorgien orientant-nos (en forma de
consultar més el mapa del que és habitual) eren molt difícils de compensar. Tot
i així, entre “hoyas”, depressions i “lapiaz” anàvem avançant. La sensació era
de no anar gens ràpid, però de tampoc no equivocar-nos gens. Tot estava molt
obert, excepte la boira, que entre la segona i la tercera hora va fer que no ens veiéssim ni els peus. Què difícil
que és trobar una balisa que està a menys de 10 metres teu si no pots veure-hi
tres en un burro...
I així, anar fent i relliscant pel món
(perquè, misteriosament, el 100% de probabilitats de pluja es va transformar en
un aiguat espectacular), vam arribar als últims 45 minuts de cursa. Érem al
costat de l’arribada, i vàrem anar a fer dues balises que eren ben a prop, de 7
punts cadascuna. La primera, a la part alta d’uns tallats, no va suposar més
esforç que l’arrossegar-nos fins a aquella zona, i des d’allà vam trobar
fàcilment el camí cap a la segona. Inclús somiàvem amb que ens sobrés temps per
anar-ne a buscar alguna altra. I aleshores l’apagada de llums més al·lucinant:
essent com érem en el lloc a on havia de ser aquesta balisa de 7 punts, en 20
minuts voltant per allà no vaig ser capaç de trobar-la. Amb el temps de tall present
i, sabent que ens recordaríem sempre més de no haver-la trobat, vàrem tornar
cap al punt d’arribada.
Des d’allà, una interminable baixada d’uns
3-4km cap al cotxe, sota la pluja i que ens va servir per a donar-li voltes a l’error
del final del recorregut. Error que va servir perquè, en comptes de 2ns,
acabéssim en 4a posició. Us estalviaré detalls de com m’ha perseguit la balisa
número 123, de 7 punts...
Ara haurem de refer-nos en breu en alguna nova
cursa...
