Guanyem al Campionat de Catalunya de Rogaine!!!

... sí, ahir vam guanyar al campionat de Catalunya de Rogaine. I la és "al" i no "el", perquè, en córrer amb la Federació de Muntanya en comptes de la Federació d'Orientació, no pots ser Campió de Catalunya, tot i que en guanyis la competició i siguis català. Bé, què hi farem. Nosaltres estem ben contents del que vàrem fer, i la cursa la vam guanyar sí o sí!

Tot va començar en acabar la Rogaine de Collserola d'enguany. Sí, és veritat, no havíem publicat cap entrada de la temporada, i potser era perquè els resultats no havien acompanyat gaire. La forma no ens havia acompanyat gaire, però a poc a poc ens anem posant a to, i el cinquè lloc a Collserola ens va fer pensar que podiem anar a guanyar al Campionat de Catalunya (sí, "al" altre cop, no ens estressem), a Vilassar de Dalt, organitzat per Farra-O. Tres setmanes separaven les dues competicions, i enmig, 6 entrenaments seriosos (qualitat per sobre de quantitat) i molta, moltíssima mentalització que tot era possible.

L'equip, el dels experts en rogaine (o la família, amb to d'"El Padrino" eh?): la Núria (la meva dona), el Joan (el meu pare) i l'Eric (jo mateix).

El dia de la cursa ens varem despertar i varem esmorzar junts. No entra res (vaja, com sempre), alguns no poden anar al lavabo (vaja, com sempre), sortim una mica més tard del que volíem (vaja, com sempre) i tot i això som dels primers en recollir el dorsal i ens queda una eternitat fins a l'hora de sortida per relaxar-nos uns i estressar-se altres (vaja, com sempre)... Un plàtan, una mandarina, molt de sol a la zona d'entrega de mapes i la primera sortida de rogaine que fem un quart d'hora tard (únic "però" a una organització impecable).


Estirats a la gespa de Can Rafart triguem molt més del normal a escollir la nostra ruta. Molt de desnivell a acumular, molta extensió de mapa i, com sempre, nosaltres no ens podem permetre grans dispendis físics. Finalment escollim la zona sud-est i central. Moltes balises, pocs trams d'encadenament llargs però, això sí, moltes balises de poca puntuació. És igual, creiem que, per les nostres característiques és la millor opció.
 

Sortida i en breus instants estem absolutament sols. En la primera i segona balisa encara veiem algun equip. A partir d'aleshores, el més absolut desert. Sembla mentida que més de 90 persones (més les que corren la rogaine de 3 hores) estem corrent per la mateixa zona. Les primeres tres hores i mitja són exactament així, però no dubtem en cap punt del mapa, no fem ni mig metre de més enlloc i no passem més de 10 segons buscant les balises un cop arribem a la zona a on es troben. Ens sentim bé amb el que fem, i per això l'aturada de 10 minuts a mitja cursa la fem amb bones sensacions. Omplim d'aigua altre cop (hosti quina calor que fa!), una altre mandarina i una barreta, i sentint-nos com tres bidons plens tornem a arrencar a córrer (o el moviment balancejant que el nostre cos interpreta com a "córrer" en aquestes condicions). Costa, però tornem a agafar el ritme. A les cinc hores i mitja, un sucedani de red bull és el nostre nou revulsiu (jo crec que físicament no ens fa res, però la ment és molt poderosa), i un "gel" pel Joan, que comença a queixar-se de les cames. A partir d'aquí, els dos únics errors ressenyables: gairebé entrem a zona prohibida del mapa, però me n'adono a l'últim moment (ara, la solució és pujar camp a través durant més de 10 minuts), i prenc la decisió equivocada de ruta a l'extrem nord del mapa (una balisa de 9 punts molt accessible ens fa por i ens podria haver donat molts més punts que la nostre elecció final). després, tornem a la nostra fiabilitat, tant d'orientació com de ritme. La Núria deixa de parlar a causa de la concentració, i el Joan, amb les cames ja destrossades, s'ofereix a brunyir ell mateix la copa, perquè veu impossible guanyar res. Tot i això, seguim amb el nostre balanceig-cursa. Ja van 7 hores, i una balisa de 3 ridículs punts en un mur caigut ens treu absolutament del punt físic, havent de pujar traient el fetge per la boca durant més de 5 minuts marge amunt.

Encara falta l'apretada final; remuntem fins la pista de la carena, trobem dues balises més i ens n'anem a per l'última. Cal fer una anada i tornada que la nostra ment ja no gestiona correctament, però entre els tres ens animem i arribem a l'última baixada. No hi ha forces ni per córrer en baixada (i en fa molta), però la nostra dignitat venç i arribem amb el nostre trotar ja característic a meta, marquem, descarreguem, agafem un got del que sigui i ens tirem a terra. 8 hores dónen per molt, sobretot per molt de cansanci...

Una horeta i tres dutxes després ja hi ha els resultats sobre una pissarra. Hem guanyat!!! No ens ho podem creure! Ho he vist jo mentre la Núria i el Joan desaven coses al cotxe. Me n'hi vaig corrent a dir-los-ho. El Joan no s'ho creu, i les seves cames tampoc "si jo soc Campió de Catalunya, tenim un problema en aquest país". Tranquil, el país és savi i per això les federacions no et dónen el títol!

Ara d'aquí a dues setmanes ens n'anem a Navarra, que per quedar primers de la rogaine ens van regalar la inscripció...