La primera impressió del dia és francament dolenta. La Núria no es troba bé, té diversos mals i una punxada que nosaltres dos, experts metges, anomenem "principi d'apendicitis" i ja ens aixequem una mica girats. És igual, agafem el cotxe i marxem. Arribant a Pontons, no hem millorat. Arribem 20 minuts més tard del que volíem (tot i que amb temps suficient), no portem res per a menjar abans de sortir, no duem imperdibles,... No passa res.
Recollim els dorsals, ens els enganxem a la samarreta, i ens preparem per al brifing. Ens hi trobem una mica solets: molta gent del món de la orientació i pocs coneguts. Això implica por, sobretot quan veus els nanos joves, equipats fins a les dents i, sí, competeixen en mixte. Comencem a descomptar posicions en la nostre ment (ens mirem i entenem que tots dos fem el mateix): descartem la dona que ve amb el fill i el deixa en mans de l'àvia (deu estar encara de baixa maternal), ens espantem amb l'aspecte d'alguna noia (ah, tranquils, van en equip femení i no estaran a la mateixa classificació) i acabem per posar-nos a parlar entre nosaltres per a rebaixar la tensió.
Res de nou en el briefing.
Baixem en grup fins a la sortida, control de SportIdents (per als no iniciats, pinça electrònica que memoritza els passos per les balises de control) i ens dónen el mapa. Ens el mirem del dret. Ens el mirem del revés. El posem sobre un cotxe; estem incòmodes. tothom ja marca el mapa. Nosaltres estem "empanats". Traiem el mapa de la funda, agafem el subratllador i ens tirem per terra. Ara ja està millor. Però sorgeix un altre dubte: el mapa és molt petit, hi ha només 30 balises i tenim 6 hores per davant, així que, ho podem fer tot? La visió del mapa diu que sí, l'experiència en altres rogainings i la nostra humiltat ens diu que no. Per si de cas, ho marquem tot, ja retallarem quan sigui necessari perquè se'ns acabin les forces.
Paciència. Seguim corrent i en deixem uns quants al darrere. Quarta balisa, amb dos equips femenins al davant. Sortim corrent enganxats a elles cap a la cinquena balisa. Enganxats literalment. El camí és ple de branques i anem acotats. Si portés la meva cara tan a prop de les cames d'una noia en mig de la ciutat probablement em denunciaria. I si la meva dona anés lligada al darrere meu, probablement em partiria aquesta cara amb qualsevol element contundent. Per sort som enmig d'una competició i la meva cara segueix sencera. Total, que els dos equips aquests s'emboliquen de camí, i jo darrere. Quan m'adono que me l'estan liant, ens separem d'elles, aconseguint que, mentre elles troben el camí a dures penes, jo em perdo pel mig de la muntanya. Literalment no sé a on som. 31 minuts després ens trobem, altre cop a la nostra quarta balisa (sí, aquella que havíem marcat abans de començar el seguiment dels dos equips femenins). Penós, tornem a agafar el camí, aquest cop sols i sense ningú que ens l'esguerri, i el seguim en condicions fins a la cinquena balisa (a on ens trobem amb més gent que fa la cursa passejant tranquilament). Moral pels terres. Abans d'arribar a la sisena ens creuem amb els dos equips femenins, que ja l'han marcada. Sort que les balises no s'han de fer en el mateix ordre i els perdrem de vista a partir d'ara. Això era insuportable. El fracàs creuant-se amb tu contínuament...
La qüestió surt per boca de la Núria: "jo gairebé creia que marxàvem cap a casa". Buf quin mal que fa. Més que res perquè té raó.
Però comencem a anar millor. La Núria corre contínuament, si fa baixada, si és pla i inclús si fa una mica de pujada. Les pujades fortes caminem. I el que correm, és al nostre ritme, però no ens perdem. Trobem un avituallament i ens amorrem a les garrafes d'aigua. Semblava que havia de ploure, però fa una calor que espanta. Ens trobem altre cop un dels equips femenins. Dues dones "grans" que ni suen. Sembla que vagin passejant, però corren gairebé més que nosaltres. Bajón a les 2h57: la Núria només sent fins a la meitat 2h... i s'espanta perquè encara en falten quatre! Per sort, torna a pereguntar al cap de 6 minuts, i sentir 3h03 la calma enormement.
Passa una hora més, seguim corrent per tot arreu, i els equips amb els que ens creuem sempre semblen anar més endarrerits. No els acabem d'atrapar, però no fan la sensació de fer tantes balises com nantros. A saber... El fet és que, en arribar a les 4 hores de cursa tenim la baixada més important. La Núria demana repetidament que comencem el camí de tornada. No li faig ni cas, i es va enfadant progressivament. Estem tots molt cansats. Però ens convencem que hem d'apretar una mica més les dents. Seguim amb el pla inicial, modificat lleugerament perquè veiem que no ens dóna temps a fer-ho tot.
Arribem a la balisa 62, i la Núria remugant darrere meu ("aquí l'hem cagat", "fa massa pujada", "no arribarem a temps"), vaja, un prodigi de l'optimisme. Després ens en queden quatre més per a marcar. Apretem, les dents, les cames i les nostres lumbars dolorides, i tirem muntanya amunt. Esn creuem amb molts equips que ja tornen. Nosaltres encara en volem marcar tres més. La Núria no s'ho creu, però veient que anem justos es posa a córrer. Diu que vol tornar, però no para de córrer. Marquem la penúltima. Ens creuem amb un equip mixte. tres nois i una noia que cada cop que els hem vist s'han posat a riure. La teoria és que ens troben ridículs (no van desencaminats...). Marquem la última i volem muntanya avall.
Arribem. Molta gent i tothom està més sencer que nosaltres. No és difícil, bàsicament perquè estem destrossats i no som capaços gairebé ni d'estar dempeus. Descarreguem els SportIdents, ens canviem i anem a menjar. No podem menjar gaire, jo per l'esforç i la Núria per les al·lèrgies, però esperem la nostra horeta al "teatre" de Pontons perquè donin els premis. tothom espera perquè n'hi donin un. La Núria escaneja la concurrència i para l'orella: allà n'hi ha uns que només s'han deixat una balisa (això implicaria que, sigui la balisa que sigui, ens haurien guanyat, perquè ens hem deixat 14 punts). És una pena.
Arriba el moment dels premis mixtes: diuen els tercers: una parella de nens orientadors que sembla que ens hagin de repassar en qualsevol cursa; anem malament. Els segons són una parella una mica més normal, però les cames de la noia són el doble de llargues que les de la Núria; si ens guanya, no seria just.
I al final ens diuen que som guanyadors. no ens ho creiem, però pugem al podi, i sí, ens donen un premi i una bossa. Salutacions a l'alcalde i ens posem al mig dels altres dos equips. Foto de podi. Mireu a... A on mirem? ningú té ni la més mínima intenció de fer-nos una foto.. Merda. Un cop que guanyem i ni tan sols hi ha ningú que vulgui fer una foto. Ni els altres equips del podi tampoc no tenen claca? No. La Núria es treu el mòbil de la butxaca. Un moment! tothom parat mirant-nos. El Ricard (organitzador) remuga: aquests dos sempre volen fotos. Per un cop que guanyem...
Podeu trobar tota la informació a rogainingdelvi.wordpress.com o a rogaining.cat al facebook.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada