Esperpèntic final de la Copa Catalana 2011 - Raid del Segre

El cap de setmana començava bé. A diferència de l'últim raid, a on havíem acabat només 5 equips de 6 inscrits, al Raid del Segre érem 9 equips d'èlit, més uns quants més d'aventura i els populars que s'afegien el diumenge. Tampoc per a tirar coets, però suficient per a animar-nos una mica. A més a més, l'al·licient eren els premis en metàl·lic per al podi de la categoria "reina". Tot per a tenir un cap de setmana prou competit.

Però, sincerament, el final era el menys esperat de tots: desqualificacions, sancions, modificacions de classificacions i, el pitjor, escridassades entre participants amb retrets que, probablement, no faran cap favor al futur del nostre esport. Ni valorar volem si algun o altre ténen raó amb reclamacions, alegacions o retrets. Simplement el que ens deia un dels participants, assidu de les curses d'un altre esport: un final penós. Ell s'ho prenia a broma, tot i que a nosaltres no ens fa tanta gràcia.

Deixant això a banda, i esportivament parlant, pel que fa a nosaltres el cap de setmana va tenir dos dies ben diferenciats. Dissabte, la cara, mentre que diumenge va ser la creu. Ni idea tenim de la nostra classificació en cap dels dos dies. Només parlem de sensacions davant la complicació del cas.

Corriem la Núria, el Jordi i l'Eric, i ens vam organitzar la jornada del dissabte per tal que la nostra fèmina participés en les etapes en què s'hi sentís més còmoda i, els altres dos, féssim la resta. Tenint en compte que havia de fer 5 de 8 etapes, no hi havia molt per a escollir... El dia va començar amb una orientació urbana a Camarasa, seguida d'un tram per muntanya corrent fins a la presa del pantà. El Jordi i la Núria van perdre només 15 minuts respecte el capdavant de la cursa, que anava absolutament llançat amb participants de molt alt nivell. A partir d'allà, una etapa en ràfting, que més aviat semblava una visita a l'aquapark, com a mínim en l'embarcació en què es van situar els nostres participants. De tot menys tensió competitiva. Suposo que devia anar prou bé per a relaxar una mica els nervis...

Era un tram relativament curt fins a començar una etapa corrent de 13 km per a pujar als cingles de Mont-roig corrent (i repassar-los sencerets, de dalt a baix, cada centímetre quadrat) força dura, però que va servir per a que ens acostéssim a la major part dels equips capdavanters. El Jordi posant tota la seva ultraresistència en joc i l'Eric patint per a no quedar-se enrere i fer el ridícul més absolut (no havia corregut res mentre que el Jordi ho havia fet tot...). Després d'un ràppel volat s'agafava el caiac, una de les nostres grans especialitats (remem tan bé com fem ganxet, més o menys), però que no ens va fer perdre tant com esperàvem. Després d'una interminable hora i mitja, arribaven l'Eric i la Núria a agafar els patins, altre cop ells dos, per a pujar cap a Cubells des de Camarasa, agafant després la bicicleta i fent el salt cap a Alòs de Balaguer. Més que una etapa, una putada en bici (cita textual dels nostres competidors mentre empentaven la bici corriol amunt sense la més mínima opció de fer-ho ciclant), que acabava amb un descens igual de complicat. Arribant a Alòs, ningú no es creia que la Núria hagués fet el descens al 95%. Som lents, però si s'ha de fer una cosa, es fa i prou! Allà ens esperava una orientació amb escalada per als nois (a on l'Eric es va partir la cara amb la paret - literalment), i una tornada de 20km en BTT cap a la presa de Camarasa, tram en què vam tornar a volar, però potser no tant com els equips de davant. El descens fins a la presa, per un corriolet espectacular, del millor i més impressionant que hem vist en un raid. Després, 3km corrent fins al poble, amb la Núria destil·lant amor propi per tot arreu, seguint (apretant les dents, sense ajuda de res) a un Jordi inconmensurable corrent, ens va fer arribar a l'últim espectacle, el tir amb arc: vam tirar sis fletxes. Si no m'equivoco, només vam puntuar amb una d'elles. Guillermo Tell Team ens direm l'any vinent...

Diumenge tot va ser una altra cosa. Ens vam desplaçar a Lleida, ja amb l'amenaça que tot el dia seria en BTT amb un circuit encintat (la nostra gran debilitat històrica). Crònica d'un desastre anunciat, però que va ser pitjor del que esperàvem. L'inici, tres voltes al pont de Pardinyes patinant. Prou decent, perquè la Núria i l'Eric van entrar en el grup del capdavant (deixant a banda l'exhibició de Lafuma, que van volar sobre els patins), i vam sortir en bicicleta en direcció Est. L'aventura ens va durar uns 16 metres. Allà el seient de la Núria va dir prou, i la tanca va cedir. Ens esperaven 30km de bicicleta plana i rodadora amb un dels components amb el seient solt i a baix de tot. La nostra Núria "Chopper" Rovirosa ho va encarar amb tant de valor com va poder, i la cordeta enganxada a la bicicleta de l'Eric ja des del primer metre, per a intentar no arribar en dilluns a l'arribada. No va ser la nostra etapa. Balises no trobades, altres trobades per pura casualitat, desviaments equivocats, pèrdua de la tarja de balisar... Quan vam arribar a Lleida altre cop la nostra cara era un poema. Més tenint en compte que la orientació a mitja bicicleta l'hagués fet (pel nivell de dificultat) inclús el més inútil dels orientadors. Arribant teníem l'escalada. Més bones notícies i només es podien pujar vies de 4t - tenint en compte que duiem el nostre millor escalador, altre cop perfecte per a nosaltres. Després més caiac (cito comentari del dia anterior) i una orientació específica a fer els 3 components per separat. La Núria, tot i les reticències inicials, va anar fent les seves balises, animant-se poc a poc i inclús atrevint-se amb algun gest de "silenci" per a no delatar la posició de la últimabalisa que picava. Primer dia d'orientació per a la nostra noia i se'n va sortir més que correctament. A partir d'allà un tir amb arc (més decent que el dia anterior), i la trista arribada de qui sap que ha esguerrat el que havia fet bé dissabte. Un altre cop serà...