CAVALLS DEL VENT 2011: La cursa

La preparació

M’ha donat temps just per preparar un cicle d’un mes d’entrenament específic            . Setmana de descans i.. cursa!

El plantejament era intentar fer sortir una mica l’entrenament d’abans de l’estiu. Sabia que era difícil treure xispa, per arrancar fort, però buscava anar trobant les bones sensacions mica en mica.

L’Estratègia

Altre cop, ens acompanyem junt amb el meu amic Jordi Palouzié. L’estratègia serà anar plegats. Ens anem estirant mútuament i no ens falla el coco mai perquè sempre anem distrets.

La previsió era molt bona i malgrat una fresca matinal, decidim per anar  molt lleugers per poder córrer bé  (ronyonera i material mínim ). A Prat d’aguiló, meitat de recorregut, deixo roba de recanvi i bambes, com sempre, i una motxila per fer el tram de nit (per si de cas).

L’arrencada

Molt ambient a la sortida i prop de 750 corredors. L’hora de sortida ens ha permès aixecar-nos amb calma.

Arrancada ferotge pels carrers de Bagà (perquè la gent corre tant??) i de seguida corriol fins al refugi del Rebost. He aguantat el ritme fort,  però quanta estona ho aguantaré? El Carles, un amic,  ve a gaudir d’algun tram. No deixem que ens aguanti res, però així sap que li espera quan s’apunta en la próxima edició.Amb una hora més som dalt la Tossa d’Alp (+2000m). Notem l’alçada. A diferència d’altres cops, avui no xerrem tant amb el Jordi. Anem ràpid i ens fa estar concentrats.

Primera baixada tècnica (fa 15 dies em vaig obrir el genoll aquí). Màxima concentració!

Som-hi!

Penyes altes de Moixeró sense aixecar gaire el cap i baixada llarga i absurda fins al refugi del Serrat de les Esposes ( si ens deixessin, nosaltres retallariem aquest tram absurd i il.lógic a favor de fer el Pedraforca al final). En algun tram ens acompanyen uns cavalls corrent al costat....

Fa calor, massa. I ho notem.

Ens hem establert la rutina de beure un bidó (en el meu cas plens de carbohidrats) de 750cl a cada tram .Arribar amb el bidó buit, per així omplir-lo, beure, tornar a omplir-lo i marxar. Jo m’he marcat  menjar mitja barreta cada  30’. Als avituallaments em dedico a menjar pernil i formatge enrotllat i meló.

A gaudir!

Emprenem el curt tram fins al refugi dels Cortals. Sortim ràpid i enfilem altre cop fins la carena. Pujada forta. Aquí em començo a trobar millor. Serà el menjar, la rutina, però em noto les cames descansades i el cor a lloc. Tram espectacular, llums màgiques, Serra del Cadí i el Pedraforca majestuós.... uns alicantins ens recorden que tenim uns Pirineus envejables.

Arribada a Prats d’Aguiló sota l’encisadora mirada del collet de Tancalaporta i del meu nebodet Arnau (el nen més maco que conec), que tot just amb 1 meset ha pujat a gaudir del paratge i l’ambient. Un minut més, l’Ester ens ve a buscar.

Canvi de roba. Decideixo continuar lleuger i arriscar-me a passar fred a la nit. Agafo uns guants i uns “manguitos” i canvio la gorra de sol per un buff. Gent coneguda i sensacions molt bones un altre cop. El Carles ens deixa aquí. Ha gaudit de valent!

Passem la meitat de cursa i remuntem el Pas de Gosolans, el tornem a baixar (tinc una mica de flato) i encarem la ràpida pista cap a l’Estasen. Passem pel refugi ràpid. En 30’ de baixada estarem Gresolet i ja s’ens està fent de nit. Arribem amb el temps just per encendre frontals i encarar la penúltima pujada del dia. Objectiu, passar-ho lo millor possible per poder arribar al final molt bé. Baixada llarga fins a Sant Martí.

S’ens fa de nit..... ja descontem colls fins al final enlloc de sumar-ne.

Ermita de st Martí. Sensació de córrer i d’anar amb els pals a la mà. Encarem els Empedrats sabent que si res no va malament això ja està encarat, però que res no està lligat fins que ets a l’arribada (una caiguda de nit, per exemple).

Màxim ambient al refugi Sant Jordi. Una metgessa amb uns ulls clars ben bonics li ofereix una exploració al Jordi però ell s’hi nega.... veig clar que ja estem en una altra “onda”, no es pot dir que no a un oferiment així...

Comencem la baixada rovellats. Són 10 km. Mica en mica, els músculs es posen a lloc i podem apretar més i més. Ens trobem al Xavi, un Piri, i agafem la carretera fins Bagà, intentant estirar cames.

Bonica arribada amb un temps de 14h09. Contents (no ho pensàvem pas). Objectiu complert.

I els demés? Com van?

Mica en mica ens anem informant dels altres coneguts que estàven en cursa: aquells de volien baixar de les 12 hores i ho han fet, els que feien el seu primer trail i no s’han trobat bé (espero que com a mínim s’hagin quedat amb ganes de fer-ne un altre) i els que han vist que el temps que s’els hi tirava a sobre no era el que esperaven.

Per fi! Primera cursa que entro per davant del Killian.

La cursa ha sigut molt interessant, i en els diferents controls ens anàvem informant.

En dones, noms coneguts de primera fila: Emma Roca, Nerea, Nuria Picas, Teresa Forn…. La competició més renyida, des del meu punt de vista va ser en aquesta categoría: Emma Roca va liderar el grup amb diferència fins a Prat d’Aguiló (fins 1 hora de diferencia amb la Nuria Picas). La Nuria fa una cursa ascendent amb un final de pel.lícula que la catapulta al primer lloc amb un temps final molt bo. Nerea fa una cursa constant que la manté al segon lloc del podi.

 

 

En homes, els primers en passar per la Tossa d’Alp han sigut el Killian, Heras, Iker, amb menys de dues hores des de Bagà. Killian diu que no es troba bé i plega al refugi del Serrat de les Esposes. Miguel Heras va treient temps, mica en mica a Tófol Castenyer, que s’inicia en aquesta modalitat dels Trails. Heras va batent rècords amb temps estratosfèrics (per exemple: 1 hora aprox des de Prat d’Aguiló a l’Estasen). Finalment 1r amb 30’ de diferència amb el Tófol.